dissabte, 15 d’agost del 2009

L'ofici de cambrer


Una feina o un plaer de servir a taula

Avui, malauradament encara existeix en alguns racons, la idea preconcebuda que el cambrer és un balaperduda o aquell que mentre busca fer-se un lloc en la vida i la societat va a servir coca-coles per guanyar-se quatre dinerons que mai l’ompliran satisfactòriament i que malgastarà en algun dels vicis que la seva fama l’hi atribueix. Però per sort només és això, una fama, una idea preconcebuda, que li hem de donar la volta i explicar (o millor) demostrar als nostres clients que lo nostre no és una feina qualsevol, fer de cambrer també és una professió tant digna i apassionada com una altre on tot dependrà de la il•lusió que hi posem. A més molt a prop tenim l’exemple dels nostres companys d’ofici, els cuiners, que anys enrera sel’s tenia ben poc considerats i avui en dia i per sort fer de cuiner és un prestigi a casa nostra. Tot i que en algun cas hi ha qui pot considerar que fins i tot s’en pot haver fet un gra massa.

Treballar cara el públic hom sap que no és fàcil, el nivell d’exigència és alt i no hi valen excuses. El respecte, l’amabilitat, el somriure, les paraules... són molt bones armes per combatre l’apatia, el malhumor o tant sols un mal dia.
L’experiència i el temps, també m’ha ensenyat que l’esforç, el treball i la dedicació que un hi aboca és la millor recepta per guanyar-se l’aprovació i la confiança dels clients i és aquí quan aquests deixen de ser clients i es converteixen en amics, amics que comparteixen amb nosaltres moltes estones d’oci, de plaer o de feina. A partir d’aquí ja tot és molt més fàcil i perquè no un xic màgic on fins i tot els errors passen desapercebuts.

La millor recompensa a la meva feina l’he obtinguda (a part de l’econòmica, és clar) amb la pila d’amics que he anat fent entre clients i companys en els diferents restaurants que he tingut la sort de treballar. Són ells els qui m’han ensenyat que fer de cambrer no només es un ofici sinó un plaer, el plaer de servir-los. Avui que tinc casa meva, el meu restaurant, m’agradaria animar als joves que senten vocació per aquest ofici que no s’arruguin i treballin per tirar endavant aquest ofici que a mi m’ho ha donat tot.


*Artricle publicat a La Marxa el 2004

diumenge, 2 d’agost del 2009

web www.latroballa.cat


Conjuntament amb els amics de SETUP informàtca estem treballant amb el portal a internet www.latroballa.cat esperem despres de l'estiu tenir-la del tot operativa on podreu trobar tota la informació del restaurant i les activitats que anem organitzant.

diumenge, 10 de maig del 2009

La Troballa al cuines de TV3

La Troballa ha tornat ha ser convidada al programa cuines de TV·3.
Hem presentat el pa amb tomàquet i llonganissa de tòfona, l'arròs negre cremòs, el caneló de rap i gambes.... Millor mireu els videos.

Un premi que ens agradaria conpartir amb tots vosaltres, especialment amb tots aquells que heu compartit amb nosaltres aquesta "Troballa".

dissabte, 28 de febrer del 2009

dissabte, 24 de gener del 2009

Cartes a la mare

“Haver trepitjat merda”


Estimada Mare,

Avui com de costum m’ha despertat el cant d’en Pigall que refilava des de sobre el tancat. I també com de costum m’ha costat llevar-me. Finalment i després de no sé quantes voltes he decidit posar un peu a terra. Ha estat llavors quan he sabut que tindria un mal dia!

La Mixeta havia deixat un regal de color marró fosc i textura poc agradable per ser trepitjat. Deu ser allò que en diuen “haver trepitjat merda”. El que m’havia passat no era una dita era una realitat. En vistes del dia que m’esperava no sabia si un cop netejat i perfumat el millor era tornar-me a ficar al llit i dormir vint-i-quatre hores seguides o bé alçar-me d’una revolada i començar a feinejar.

Finalment he decidit llevar-me i comprovar allò de la dita per saber fins on podia arribar la meva mala sort. He posat el cassó de la llet a escalfar. Mentre esperava he trucat a l’Arnau, l’amic de l’escola, per explicar-li el mal començament que havia tingut aquell dia. Però per variar, la nostra conversa no ha pas set d’aquelles telegràfiques, hem començat comentant el programa de televisió de la nit anterior sobre les properes eleccions. Un programa debat amb els dos caps de llista dels partits socialista i popular, els altres partits no hi eren convidats, una d’aquelles coses de la democràcia moderna que encara no entenc. D’aquí ja hem passat a una de les set-centes quaranta-vuit anècdotes de l’escola. Entre rialla i rialla, sentia de fons, un bombolleig que venia dels fogons, però no hi parava atenció fins que he sentit l’olor de cremat i és que al despistar-me parlant la llet ha anat bullint i s’ha vessat, ja et pots imaginar quin merder als fogons de la cuina. Sort que no hi eres i no m’has pogut renyar.

He esmorzat, com de costum, un parell d’ous ferrats acompanyats amb un tallet de botifarra negra i un parell de torrades aromatitzades amb all. Finalment i per no trencar la rutina, he donat una ullada al diari mentre em prenia la tassa de llet tenyida amb una mica de cafè.

Un cop netejat els fogons i el tupí i després de comprovar que ho deixava tot amb ordre i tancat, he baixat a donar menjar al bestiar i obrir les gallines com cada dia. Després he anat a l’hort per arreglar les tomaqueres. Les vaig plantar quan el fred de l’hivern va marxar, a la primera setmana d’abril tal com tu em vas ensenyar, però malauradament crec que m’han agafat la Maluria. Les fulles s’han començat a cargolar i els tomàquets sembla que vulguin tenir unes taques que no m’agraden gens. Aprofitant que el dia era seré he començat a ensulfatar-les, la veritat és que Déu n’hi do la feinada.

Saps, mentre ruixava amb aquell líquid enganxós que sortia de la bombona que m’havia penjat a l’esquena, recordava quan de petit, veia com posàveu les canyes a les tomaqueres en forma de cabanya d’indi per que s’entortolliguessin i s’enfilessin canya amunt. Jo m’imaginava que realment eren cabanyes d’indi de color verd i que m’hi posava a dins a fer el dinar mentre esperava la resta de la família que acabes de feinejar. Eren realment pel·lícules, com tu deies, que m’imaginava al meu caparronet, però que realment m’ajudaven a passar l’estona i per què no, potser, a ser més feliç. No feia cap mal ni molestava a ningú, al cap i a la fi, només feia el que ens deia la Glòria, aquella mestra de tercer, quan volia que li fessim una redacció i per excusa li dèiem que no sabien què escriure.

De cop i encara no entenc com, el cel s’ha anat tapant i ha caigut un ruixat d’aquells que hi van de debò. Em sembla que en diuen una pluja d’estiu però jo en dic mala sort. Encara serà veritat allò d’“haver trepitjat merda”. Tot el dia feinejant per res.

Mentre mirava darrera la finestra com queia aquella maleïda plujota, el cap no parava de donar-me voltes i la ràbia que sentia anava creixent al veure com l’aigua diluïa tot el meu esforç i treball. Cada gota que queia, era com una espina d’odi que es clavava en aquesta maleïda feina de pagès que m’havia estat imposada pel destí de l’herència familiar. D’acord!, maleïda ho era per mi. Potser si no m’hagués estat imposada em seria molt més suportable, fins i tot i encara que em costi de creure, potser m’hauria agradat això de fer de pagès. No em facis cas, avui no ha estat el meu millor dia i tot ho veig negre.

Al vespre, quan el sol ja havia caigut del tot darrere el turó que es veu des de la cuina he començat a preparar-me una mica de sopar. No és que tingués massa gana però si que em venia de gust entaular-me i prendre’m una copeta de vi. Mentre pensava que em faria, i sense poder evitar-ho, m’ha tornar a sorgir la idea de convertir la masia en un restaurant. M’agradaria muntar un restaurant, on es reivindiqués el producte de la terra, amb una cuina de mercat i de temporada, fins i tot que ajudes a projectar els productes autòctons de la comarca, cap a les comarques veïnes. Ja sé que penses que és una bogeria!. Però què vols fer-hi? M’he distret preparant-me un bon sopar.

No sé si t’ho hauria d’explicar, segur que pensaràs que soc beneit. He agafat les tovalles de fil que ens va regalar la tieta Cristina, he parat la taula i no de qualsevol manera. He baixat i he collit un clavell vermell i un altre dels blancs que vaig plantar a la banda dreta de l’era per posar de centre de taula. Els he posat dins un gerro d’aigua, he tret una copa de cristall per poder degustar bé el vi i fins i tot he posat música jazz per acompanyar l’àpat. He començat amb una amanida de formatge amb cireres (unes cireres que per cert, eren del teu cirerer preferit i que mai vas deixar que talléssim). El formatge era un madurat de cabra elaborat artesanament que vaig comprar a una paradeta, de la plaça, un dia de mercat. L’he amanida amb una vinagreta amb oli d’arbequina i vinagre agredolç, la veritat és que era boníssima. De segon he fet una llaminera de porc farcida amb rossinyols i salsa de ratafia. A més, ho he acompanyat tot amb un parell de copes de vi negre de Capçanes de mitja criança que m’ha acabat de treure el mal humor que duia. De postres he agafat uns maduixots que tenia a la nevera els he escapçat i amb l’ajuda d’un ganivet de punxa els he buidat i els he omplert amb la mica de crema catalana que tenia del diumenge. He posat un llitet de nata al plat, els he posat al damunt i els he cremat amb un polsim de sucre moreno. Ummmmm deliciós !!!!

Ja t’he dit que no ho he pogut evitar, però per una estona, m’he sentit cuiner, cambrer i client del meu propi restaurant.

No pateixis mare! que recordo perfectament la promesa que et vaig fer. Seguiré fent de pagès i no marxaré a treballar a cap restaurant. Però m’has de permetre somiar en allò que m’atrau, encara que això em pugui donar la sensació que traeixo la meva mare estimada.

Finalment i tal com m’ha anat el dia, sinó hagués estat per aquesta festa que m’he muntat per sopar, crec que el millor hagués estat la primera opció i seguir dormint vint-i-quatre hores seguides més. Però he volgut comprovar la dita! Ai aquesta curiositat juvenil! estaràs pensant. En fi vaig a dormir, demà serà un altre dia.


*3º Premi en el concurs de relats gastronomics de la web gastronomiaalternativa.com

dijous, 1 de gener del 2009

Concurs de nadal del Facebook

Finalista 1

LA nit més dolça, el plat més deliciós
TRObadors del bon gust, aneu-los a cercar!
BArítons dels fogons i de l'àpat saborós
LLAmp de llamp, sabeu on es poden trobar?

A LA TROBALLA de Sant Julià.
Bon Nadal i millor Any 9!


Finalista 2

Com comença la cançó...

Ara ve Nadal
matarem el gall
hi ha "La Troballa"
ens en donaran un tall....... o és

Pastorets de la muntanya
que viviu amb gran racel, amb gran racel,
desperteu veniu a " La Troballa"
que el sopar ja es a taula............. o era així

Que li darem al cuiner de "La Troballa"
que li darem que li sapiga bo
que ens doni ell panses i figues
que ens doni ell mel i mató....... (no se si cantem bè, però menjar segur que menjarem bè.)


Finalista 3

Què podem fer per celebrar aquestes festes?
Què podem fer aquests dies de menges?
Galets, tonyina i tall rodó,
panses i figues i mel i mató.

Tan patantam vine a la Troballa,
tan patantam que segur que t’agrada.
Si no pots venir per Nadal,
passa abans de Carnaval!
Ens busquem a la Troballa!


Finalista 4

Per Nadal no pot faltar

fer una visita a Sant Julià.

Abans del primer revolt trobaràs
un lloc que ni els millors somnis imaginaràs.

Patata bullida no hi haurà
però potser si un bon marinat de bacallà.

Per distreure a la canalla
no hi ha res com el cuiner de la Troballa.

Però a les quatre no hi busquis res
que deuen ser ja a fer el cafè...


Finalista 5

Dies de Nadal,
Dies de cap d'any,
Dies de tot l'any,
Dies per saborejar,
Dies de bona companyia,
Dies d'il·lusió,
Dies que has de trobar,
I a la TROBALLA hi serà.


Us volia felicitar a tots els que heu participat ja que ens ho heu posat molt difícil escollir els cinc finalistes, ara us toca a vosaltres escollir el guanyador.

Bon any i moltes gràcies !!!



dissabte, 22 de novembre del 2008

Llaminera de porc amb bolets


Ingredients:

Llaminera de porc
Barreja de bolets de temporada
Vi
Ratafia
Sal i pebre
Oli d’oliva
Escates de sal


Elaboració


Posem en un cassó el vi i la ratafia, a parts iguals, a reduir. Quan el tenim reduït fins la meitat el deixem a foc lent una bona estona fins a aconseguir la textura desitjada.

Saltegem els bolets tallats petits en una paella ben calenta per evitar que deixin anar l’aigua.

Obrim la llaminera i l’estirem, la farcim amb els bolets. L’enrotllem i la lliguem amb fil de cuinar. Tot seguit la courem a la planxa ben calenta per tal de poder deixar-la ben marcada per cada costat. L’acabem de coure uns minuts al forn, procurant que quedi rosadeta per dins.


Presentació


Posem la llaminera tallada en dos daus al centre del plat i salsagem amb la reducció de vi. Acompanyem amb uns quants bolets que hem reservat. Acabem el plat amb un polsim d’escates de sal per sobre.

dissabte, 25 d’octubre del 2008

Tocat pels bolets


Del bosc a la taula


Anar a collir bolets és una de les activitats cada cop més arrelada en aquesta època de l'any. Aquesta activitat, que abans estava en mans d'uns pocs experts boletaires i entusiastes, actualment s'ha convertit en un moviment turístic de magnituds considerables.

Però anar a collir bolets o a caçar com diuen d'altres, té els seus riscos, ja que podem acabar com diu la dita popular "tocat del bolet". Aquesta expressió s’utilitza quan algú fa alguna ximpleria o sembla haver perdut el seny. Una dita que respon al mal costum, de temps enrera, d'alguns pagesos i pastors de menjar bolets tòxics o al·lucinògens fins a l'extrem de perdre la raó i, de vegades malauradament, fins i tot la vida. Els més coneguts són les "casetes dels barrufets" que surten als contes de fades i que no hem de menjar de cap manera. Si no tenim prou coneixements per distingir els bolets bons dels dolents, un bon consell a tal efecte és no agafar cap bolet que no sigui ben conegut i, sempre que sigui possible, consultar amb experts en la matèria o les làmines publicades per la Societat Catalana de Micologia. Això pot estalviar ensurts desagradables i evitarem fer malbé els bolets, el bosc, i també el passeig d'un altre boletaire.
En aquest cas el millor és comprar-los a les parades del mercat de plaça, que amb el consentiment de les pluges, aquests dies segurament n'estaran ben plenes.

Un cop a la cuina, els bolets es converteixen en un producte força apreciat i comú en la cuina de tardor. Els podem trobar a l’aperitiu, amanits a l’entrant, en sopes o cremes, fent societat amb un peix... Però el més habitual és acompanyant un plat de carn.

dissabte, 20 de setembre del 2008

Pago de los capellanes

Un extraordinari vi de Ribera del Duero

Vi elaborat majoritàriament amb Tinta Fina i una mica de Cabernet Sauvignon , de color cirera madura intens i brillant. Al nas és molt franc amb un gran equilibri fruita-fusta, en el que es fonen tons de vainilla amb fruita molt madura, fruits negres del bosc. Sobresurten tons de regalèssia propis de la comunió del roure francès amb els aromes varietals. El seu pas en boca és suau, però omplint el paladar d’equilibrats sabors per acabar amb un postgust final llarg i persistent.

Crianza 2005
Pago de los Capellanes
D.O Ribera del Duero
90% Tinta Fina i 10 % Cabernet Sauvignon


Preu: 11 €
Puntuació 9.25/10

divendres, 1 d’agost del 2008

Les maduixes

Una inspiració vestida de vermell

Primer, i per sorpresa d'alguns, voldria aclarir que la maduixa no és una fruita sinó un receptacle, els fruits són els puntets grocs que veiem a la part exterior. La millor època de les maduixes és d'abril a juliol, encara que avui dia, gràcies als cultius se'n troben tot l'any. És en aquesta època quan el gust, el color i l'olor són més penetrants. Creixen en zones temperades, i en estat salvatge es coneixen com a maduixetes de bosc o silvestres.
El microclima i les condicions orogràfiques que presenta la part més muntanyosa del maresme, fan que les maduixes que provenen d’aquesta comarca, siguin les més apreciades a casa nostra.

Un dels meus primers i millors records que tinc amb les maduixes, o si més no, un d'aquells moments que un viu de petit, i que per més que passin els anys encara té la capacitat de recordar com si fos ahir, no és ni la seva imatge, ni el seu color vermell, ni la seva olor penetrant, sinó el so d'una cançó. Una cançó, antiga de La Trinca, en la que en Martí convidava la Mercé al camp a collir maduixes.

Les maduixes no només han inspirat aquest grup, doncs també són font d'inspiració per a molts cuiners com a element estètic, per a la decoració dels seus plats en companyia d'altres fruites vermelles com els gerds, les maduixetes o la grosella.
Un cop al plat, les maduixes combinen bé amb gelat, iogurt, nata o també regades amb moscatell, suc de taronja o banyades amb xocolata. Així mateix, també hi lliguen espècies com la canyella, la regalèssia o el pebre.

dijous, 17 de juliol del 2008

Maduixots farcits de crema catalana



Ingredients:

Quatre maduixots grossos
Crema catalana
Nata muntada
Sucre moreno



Preparació:


Primer buidarem, amb l’ajuda d’un ganivet petit i de punxa, els maduixots.
Els farcirem de crema catalana i tot seguit ja es pot anar per el muntatge del plat.


Presentació:

En una terrina de fang fem un llit amb la nata, perquè ens aguanti els maduixots. Espolsem el sucre moreno sobre la crema catalana i amb l’ajuda del cremador ho cremem. I ja tenim les postres a punt. Bon profit!.

dissabte, 24 de maig del 2008

Gastronomia i literatura a la cuina

Els versos del Canigó en una coca

Qui no ha cuinat alguna vegada inspirat per alguns versos, per el so d’una tonada o perquè no, en honor d’un capellà.

Barrejar lletres i aliments, no és pas una cosa que sobti, ja que són molts els escrits que s’han inspirat en algun plat o en una festa culinària i molts els cuiners que de ben segur han inspirant els seus plats en alguna obra o personatge. Aquest és el cas del pa de coca que elaboren al forn Sant Jordi de Folgueroles i que porta per nom la coca del mossèn, clarament inspirada en la figura del poeta més gran de la renaixença i segurament el que ha connectat més amb el poble català, juntament amb Miquel Martí i Pol, Mossèn Cinto Verdaguer.

Un pa de coca elaborat de forma totalment artesana i manual que li dona un encant rústic especial i únic. El secret d’aquesta coca, encara no l’he descobert. Clar que potser està en escoltar el Virolai o l’Emigrant mentre amassen la pasta. Per cert? qui no s’ha emocionat alguna vegada al sentir aquestes notes.

Un cop a la cuina aquesta coca ens dona moltes prestacions. Torrada amb tomàquet i un rajolí d’oli d’oliva és excel·lent per acompanyar embotits i formatges. Jo us recomano que l’utilitzeu com a base i la cobriu del que més us agradi, una coca d’escalivada i anxoves, de tonyina... Procureu degustar-la calenta és quan desplega tota la seva personalitat.

Una última recomanació, si us apropeu fins a Folgueroles no deixeu de fer una passejada per alguna de les rutes literàries que organitza la Casa Museu Verdaguer, mentre us reciten algun dels versos del poeta. Podeu trobar més informació a www.verdaguer.cat.

divendres, 23 de maig del 2008

Una de les meves debilitats

M'agradaria compartir amb vosaltres una de les meves grans debilitats.

Ella és la Júlia la meva filla gran, que juntament amb la Martina la petitoneta i la Laia la meva dona, son les que em regalen les hores per poder escriure en aquest blog.

dissabte, 10 de maig del 2008

Coca de verdures amb formatge de cabra

Ingredients:

· Coca del mossèn
· Un porro
· Una ceba tendra
· 4 pastanagues
· Un grapat de mongetes verdes
· 2 carbassons
· ½ arrel d’api
· Formatge de cabra
· Oli d’oliva
· Sal i pebre




Elaboració:

Comencem tallant totes les verdures, la ceba i el porro a rodanxetes fines. L’arrel d’api i les pastanagues, les pelem i les tallem a tires finetes. Tallem les mongetes tendres i el carbassó també a tires finetes. (El carbassó només la part verda deixant la part blanca per altres elaboracions). Un cop les tenim preparades, les escaldem per separat, ja que cada verdura necessita un temps determinat, amb aigua i sal. Seguidament les posem amb aigua i gel per parar la cocció i perquè els quedi un color més viu.
Les colem i les saltegem en un wook a foc viu amb un raig d’oli d’oliva i un polsim de sal i pebre i ja podem muntar la coca.

Muntatge:

En una llesca de pa de coca, prèviament torrada, posem al damunt les verdures i acabem amb una rodanxa de formatge de cabra i ho gratinem al forn. Bon profit !!!!

dissabte, 3 de maig del 2008

Ja arriben els calçots

En aquesta època de l'any, un dels millors plaers gastronòmics (i perquè no, social) que hom pot gaudir, és reunir una colla d'amics i/o familiars i disfrutar d'una bona calçotada.

La calçotada és un plat típic i originari de la regió de Valls, al nord de Tarragona, que s'ha anat estenent al llarg del temps per altres comarques catalanes, més aviat de caràcter rural. El seu principal protagonista és el calçot, un grill de ceba blanca, tendra i dolça que cuit en un foc viu de sarments (branques de ceps) i generosament banyat amb salsa salvitjada, ara popularitzada amb el nom de salsa per a calçots, es converteix en un regal pel paladar, capaç de satisfer els més exigents dels convidats. Cal però, no tenir masses escrúpols ni vestir-nos de diumenge per l'ocasió, ja que generalment acabarem amb les mans negres i amb alguna taca, que si no és de salsa serà de vi del porró.

Però pels que no tenim la sort de disposar d'una bona llar de foc o no tenim ganes d'embrutar-nos els ditets, podem preparar una crema de calçots amb la qual podem gaudir de tot el seu sabor sense haver de renunciar al de la salsa.

Crema de Calçots

Ingredients:


· Una nou de Mantega
· Un manat de calçots
· Mitja ceba de Figueres
· Un porro
· Patata del buffet
· Caldo suau de verdures
· Sal i pebre

Elaboració:

Poseu una mica de mantega en una cassola juntament amb un rajolí d’oli d’oliva, tireu-hi els calçots tallats petits (només la part més blanca), la mitja ceba de Figueres i el porro. Deixeu-ho coure a foc baix fins que s'estovi, tireu-hi una patata i un polsim de sal i pebre, passats uns minuts comenceu a abocar-hi un litre (aproximadament) de caldo suau de verdures i ho deixeu coure durant uns 30 minuts més, tot seguit passeu-ho per la batedora o thermomix i pel colador xinès, ho rectifiqueu de sal. Si voleu s'hi pot afegir un rajolí de nata líquida per que sigui més cremosa.


Presentació:

Com a suggeriment de presentació, podeu posar-hi una o dues torradetes untades amb salsa salvitjada o romesco, que a més de donar-li gust, al mateix temps li donarà un toc de color. Acabeu al plat amb un rajolinet d’oli d’oliva verge. Bon profit !

divendres, 8 de febrer del 2008

http://download.yousendit.com/915F50222E8D1BED

Entrevista amb Pep Palau del Fòrum Gastronòmic de Santiago.

dilluns, 14 de gener del 2008

Avgvstus Merlot


Un vi per acompanyar
Plats de carn i caça


Vi d’intens color granate fosc amb tons violeta. Aromes de fruites vermelles madures amb algunes notes florals. En boca, mostra la força i estructura de la seva joventut i el seu gran caràcter varietal, però el seu pas per la barrica, que respecta totes aquestes característiques, el suavitza i el fa fàcil de prendre i elegant. El seu consum pot ser actual, però la seva estructura permetrà seguir-lo prenent passats 2 o 3 anys. Ideal per prendre amb carns i caça en general, també amb embotits, formatges, i alguns peixos a la brasa.

diumenge, 13 de gener del 2008

Llaminera de porc farcida de bolets i salsa de ratafia



Ingredients per 4 pers.:
·800 gr. de llaminera de porc.
·200 gr. de barreja de bolets de temporada
Oli d’oliva.
Sal i pebre.

Per la salsa de ratafia:
· ¼ de litre de ratafia.
·100 gr. de salsa espanyola.
·100 gr. de sucre.
·Sal i pebre.

Per les patates emmascarades:
·150 gr. de patata del buffet
·50 gr. de bull negre
·Mantega
·Sal i pebre


Elaboració de la llaminera:
Primer obrim la llaminera i l’estirem. La salpebrem i la farcim amb la barreja de bolets, prèviament saltejats a la paella amb un raig d’oli d’oliva.
Enrotllem la llaminera i la lliguem amb fil de cuinar. En una paella, primer a foc fort que quedi ben marcada per cada costat, i l’acabem de coure uns minutets al forn, procurant que quedi rosadeta de dins.


Elaboració de la salsa de ratafia:
Posem el sucre en un cassó a foc lent, fins que es desfaci. Quant el caramel trenqui el color hi afegim la ratafia i ho deixem reduir. Tot seguit quant tinguem la ratafia reduïda amb textura de xarop hi afegim la salsa espanyola i ho deixem al foc fins que tinguem una salsa espessa. Finalment rectifiquem de sal.



Elaboració del puré de patates:
Posem a bullir les patates amb aigua abundant i sal. Tallem el bull negre a trossets petits. Seguidament, passem pel passar pures les patates escorregudes, el bull i dues nous de mantega hi posem al punt de sal i pebre.

Muntatge del plat:
Posem una quenelle grossa de patates emmascarades al centre del plat, col·loquem al damunt la llaminera tallada al viage en dos trossos.
Salsagem pel voltant amb la salsa de ratafia.

dissabte, 4 d’agost del 2007

Tonyina amb sofregit de romaní

a
INGREDIENTS:
a
4 talls de llom de tonyina
2 patates

Pel sofregit:
2 tomàquets madurs
1 branqueta de romaní
1 ceba mitjana
oli i sal
Per la salsa de gambes:
8 Caps de gambes
1 got de vi blanc sec
1 porro
2 pastanagues
2 tomàquets
1c/s de maizena
1/2lt. D’aigua mineral

PREPARACIÓ:

Comencem fen la salsa de gambes, sofregim a foc viu els caps de les gambes. Quan els tenim torradets hi afegim el got de vi blanc sec i ho deixem un parell de minuts que redueixi. Tot seguit incorporem les verdures, afegim l’aigua hi ho deixem bullir 30 minuts. Ho passem pel colador xinès.

Fem unes boles de patata, que ens serviran per la guarnició, i les posem a coure amb al caldo de gambes. Quan tenim les patates cuites, les retirem. Afegim la maizena dissolta amb un xic d’aigua, la fem reduir fins aconseguir la textura de salsa desitjada.

Per fer el sofregit, comencem fent una infusió de romaní. Piquem la ceba ben petita i la posem a sofregir amb un raig d’oli d’oliva a foc lent que vagi caramelitzant. L’ha anem mullant, de tant en tant amb unes gotes de la infusió. mentrestant preparem els tomàquets. Els escaldem amb aigua durant 5 segons i els posem a refredar amb aigua i gel de seguida. Pelem i traiem les granes i els tallem a dauets de 0.5x0.5 Cm i els reservem a sobre d’un paper secant. Quan tenim la ceba ben caramelitzada incorporem el tomàquet hi ho retirem del foc.

Quan ja tenim el sofregit i la salsa de gambes marquem la tonyina amb una paella antiadherent prèviament ben calenta amb un xic d’oli, per cada cantó. És aconsellable deixar-la una mica crueta de dins


MONTATGE DEL PLAT:

Posem la salsa de gambes al fons del plat, el dau de tonyina al centre envoltat per les boles de patata. Acabem el plat posant una quenelle de sofregit de romaní sobre la tonyina. Si és vol es pot decorar amb unes gotes d’oli de julivert per donar més color al plat.