“Haver trepitjat merda”
Estimada Mare,
Avui com de costum m’ha despertat el cant d’en Pigall que refilava des de sobre el tancat. I també com de costum m’ha costat llevar-me. Finalment i després de no sé quantes voltes he decidit posar un peu a terra. Ha estat llavors quan he sabut que tindria un mal dia!
La Mixeta havia deixat un regal de color marró fosc i textura poc agradable per ser trepitjat. Deu ser allò que en diuen “haver trepitjat merda”. El que m’havia passat no era una dita era una realitat. En vistes del dia que m’esperava no sabia si un cop netejat i perfumat el millor era tornar-me a ficar al llit i dormir vint-i-quatre hores seguides o bé alçar-me d’una revolada i començar a feinejar.
Finalment he decidit llevar-me i comprovar allò de la dita per saber fins on podia arribar la meva mala sort. He posat el cassó de la llet a escalfar. Mentre esperava he trucat a l’Arnau, l’amic de l’escola, per explicar-li el mal començament que havia tingut aquell dia. Però per variar, la nostra conversa no ha pas set d’aquelles telegràfiques, hem començat comentant el programa de televisió de la nit anterior sobre les properes eleccions. Un programa debat amb els dos caps de llista dels partits socialista i popular, els altres partits no hi eren convidats, una d’aquelles coses de la democràcia moderna que encara no entenc. D’aquí ja hem passat a una de les set-centes quaranta-vuit anècdotes de l’escola. Entre rialla i rialla, sentia de fons, un bombolleig que venia dels fogons, però no hi parava atenció fins que he sentit l’olor de cremat i és que al despistar-me parlant la llet ha anat bullint i s’ha vessat, ja et pots imaginar quin merder als fogons de la cuina. Sort que no hi eres i no m’has pogut renyar.
He esmorzat, com de costum, un parell d’ous ferrats acompanyats amb un tallet de botifarra negra i un parell de torrades aromatitzades amb all. Finalment i per no trencar la rutina, he donat una ullada al diari mentre em prenia la tassa de llet tenyida amb una mica de cafè.
Un cop netejat els fogons i el tupí i després de comprovar que ho deixava tot amb ordre i tancat, he baixat a donar menjar al bestiar i obrir les gallines com cada dia. Després he anat a l’hort per arreglar les tomaqueres. Les vaig plantar quan el fred de l’hivern va marxar, a la primera setmana d’abril tal com tu em vas ensenyar, però malauradament crec que m’han agafat la Maluria. Les fulles s’han començat a cargolar i els tomàquets sembla que vulguin tenir unes taques que no m’agraden gens. Aprofitant que el dia era seré he començat a ensulfatar-les, la veritat és que Déu n’hi do la feinada.
Saps, mentre ruixava amb aquell líquid enganxós que sortia de la bombona que m’havia penjat a l’esquena, recordava quan de petit, veia com posàveu les canyes a les tomaqueres en forma de cabanya d’indi per que s’entortolliguessin i s’enfilessin canya amunt. Jo m’imaginava que realment eren cabanyes d’indi de color verd i que m’hi posava a dins a fer el dinar mentre esperava la resta de la família que acabes de feinejar. Eren realment pel·lícules, com tu deies, que m’imaginava al meu caparronet, però que realment m’ajudaven a passar l’estona i per què no, potser, a ser més feliç. No feia cap mal ni molestava a ningú, al cap i a la fi, només feia el que ens deia la Glòria, aquella mestra de tercer, quan volia que li fessim una redacció i per excusa li dèiem que no sabien què escriure.
De cop i encara no entenc com, el cel s’ha anat tapant i ha caigut un ruixat d’aquells que hi van de debò. Em sembla que en diuen una pluja d’estiu però jo en dic mala sort. Encara serà veritat allò d’“haver trepitjat merda”. Tot el dia feinejant per res.
Mentre mirava darrera la finestra com queia aquella maleïda plujota, el cap no parava de donar-me voltes i la ràbia que sentia anava creixent al veure com l’aigua diluïa tot el meu esforç i treball. Cada gota que queia, era com una espina d’odi que es clavava en aquesta maleïda feina de pagès que m’havia estat imposada pel destí de l’herència familiar. D’acord!, maleïda ho era per mi. Potser si no m’hagués estat imposada em seria molt més suportable, fins i tot i encara que em costi de creure, potser m’hauria agradat això de fer de pagès. No em facis cas, avui no ha estat el meu millor dia i tot ho veig negre.
Al vespre, quan el sol ja havia caigut del tot darrere el turó que es veu des de la cuina he començat a preparar-me una mica de sopar. No és que tingués massa gana però si que em venia de gust entaular-me i prendre’m una copeta de vi. Mentre pensava que em faria, i sense poder evitar-ho, m’ha tornar a sorgir la idea de convertir la masia en un restaurant. M’agradaria muntar un restaurant, on es reivindiqués el producte de la terra, amb una cuina de mercat i de temporada, fins i tot que ajudes a projectar els productes autòctons de la comarca, cap a les comarques veïnes. Ja sé que penses que és una bogeria!. Però què vols fer-hi? M’he distret preparant-me un bon sopar.
No sé si t’ho hauria d’explicar, segur que pensaràs que soc beneit. He agafat les tovalles de fil que ens va regalar la tieta Cristina, he parat la taula i no de qualsevol manera. He baixat i he collit un clavell vermell i un altre dels blancs que vaig plantar a la banda dreta de l’era per posar de centre de taula. Els he posat dins un gerro d’aigua, he tret una copa de cristall per poder degustar bé el vi i fins i tot he posat música jazz per acompanyar l’àpat. He començat amb una amanida de formatge amb cireres (unes cireres que per cert, eren del teu cirerer preferit i que mai vas deixar que talléssim). El formatge era un madurat de cabra elaborat artesanament que vaig comprar a una paradeta, de la plaça, un dia de mercat. L’he amanida amb una vinagreta amb oli d’arbequina i vinagre agredolç, la veritat és que era boníssima. De segon he fet una llaminera de porc farcida amb rossinyols i salsa de ratafia. A més, ho he acompanyat tot amb un parell de copes de vi negre de Capçanes de mitja criança que m’ha acabat de treure el mal humor que duia. De postres he agafat uns maduixots que tenia a la nevera els he escapçat i amb l’ajuda d’un ganivet de punxa els he buidat i els he omplert amb la mica de crema catalana que tenia del diumenge. He posat un llitet de nata al plat, els he posat al damunt i els he cremat amb un polsim de sucre moreno. Ummmmm deliciós !!!!
Ja t’he dit que no ho he pogut evitar, però per una estona, m’he sentit cuiner, cambrer i client del meu propi restaurant.
No pateixis mare! que recordo perfectament la promesa que et vaig fer. Seguiré fent de pagès i no marxaré a treballar a cap restaurant. Però m’has de permetre somiar en allò que m’atrau, encara que això em pugui donar la sensació que traeixo la meva mare estimada.
Finalment i tal com m’ha anat el dia, sinó hagués estat per aquesta festa que m’he muntat per sopar, crec que el millor hagués estat la primera opció i seguir dormint vint-i-quatre hores seguides més. Però he volgut comprovar la dita! Ai aquesta curiositat juvenil! estaràs pensant. En fi vaig a dormir, demà serà un altre dia.
*3º Premi en el concurs de relats gastronomics de la web gastronomiaalternativa.com
Entrades
