dissabte, 15 d’agost del 2009

L'ofici de cambrer


Una feina o un plaer de servir a taula

Avui, malauradament encara existeix en alguns racons, la idea preconcebuda que el cambrer és un balaperduda o aquell que mentre busca fer-se un lloc en la vida i la societat va a servir coca-coles per guanyar-se quatre dinerons que mai l’ompliran satisfactòriament i que malgastarà en algun dels vicis que la seva fama l’hi atribueix. Però per sort només és això, una fama, una idea preconcebuda, que li hem de donar la volta i explicar (o millor) demostrar als nostres clients que lo nostre no és una feina qualsevol, fer de cambrer també és una professió tant digna i apassionada com una altre on tot dependrà de la il•lusió que hi posem. A més molt a prop tenim l’exemple dels nostres companys d’ofici, els cuiners, que anys enrera sel’s tenia ben poc considerats i avui en dia i per sort fer de cuiner és un prestigi a casa nostra. Tot i que en algun cas hi ha qui pot considerar que fins i tot s’en pot haver fet un gra massa.

Treballar cara el públic hom sap que no és fàcil, el nivell d’exigència és alt i no hi valen excuses. El respecte, l’amabilitat, el somriure, les paraules... són molt bones armes per combatre l’apatia, el malhumor o tant sols un mal dia.
L’experiència i el temps, també m’ha ensenyat que l’esforç, el treball i la dedicació que un hi aboca és la millor recepta per guanyar-se l’aprovació i la confiança dels clients i és aquí quan aquests deixen de ser clients i es converteixen en amics, amics que comparteixen amb nosaltres moltes estones d’oci, de plaer o de feina. A partir d’aquí ja tot és molt més fàcil i perquè no un xic màgic on fins i tot els errors passen desapercebuts.

La millor recompensa a la meva feina l’he obtinguda (a part de l’econòmica, és clar) amb la pila d’amics que he anat fent entre clients i companys en els diferents restaurants que he tingut la sort de treballar. Són ells els qui m’han ensenyat que fer de cambrer no només es un ofici sinó un plaer, el plaer de servir-los. Avui que tinc casa meva, el meu restaurant, m’agradaria animar als joves que senten vocació per aquest ofici que no s’arruguin i treballin per tirar endavant aquest ofici que a mi m’ho ha donat tot.


*Artricle publicat a La Marxa el 2004

1 comentari:

Jordi Comas ha dit...

Un gran escrit !
Jo també defenso la feina dels cambrers son els grans oblidats i sense ells no hi ha restaurant.