divendres, 30 de juliol del 2010

Gaspatxo de cireres

Ingredients:
• 5 o 6 tomàquets madurs
• 1 ceba tendra
• 1 pebrot vermell
• 600gr. de cireres (pes sense pinyol)
• 3 llesques de pa (sense crosta)
• ½ got d’oli d’oliva
• 10 gr. sal i pebre
• 10gr. de vinagre suau
• 10gr. de vinagre de mòdena
• aigua mineral

Elaboració

Comencem netejant totes les verdures i posant el pa en remull.
La ceba tendra la pelem i la tallem a trossets, al pebrot li traiem les llavors i la cua i el tallem també a trossets. Traiem el pinyol a les cireres i el cor dels tomàquets.

Quan tenim totes les verdures a punt, posem tots els ingredients junts a triturar a la thermomix o una batedora potent. Ho passem per un colador xinès i la reservem al frigorífic.


Presentació

Servim el gaspatxo en un plat soper i decorem amb una broqueta de formatge de cabra i cireres, per acabar aromatitzem amb un raig d’oli d’alfàbrega.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

La Troballa al facebook



Ja tenim un grup al facebook amb més de 450 persones, participa !!!

http://www.facebook.com/home.php#/group.php?gid=31563823743

Tambe estem apunt estrar web www.latroballa.cat

dissabte, 15 d’agost del 2009

L'ofici de cambrer


Una feina o un plaer de servir a taula

Avui, malauradament encara existeix en alguns racons, la idea preconcebuda que el cambrer és un balaperduda o aquell que mentre busca fer-se un lloc en la vida i la societat va a servir coca-coles per guanyar-se quatre dinerons que mai l’ompliran satisfactòriament i que malgastarà en algun dels vicis que la seva fama l’hi atribueix. Però per sort només és això, una fama, una idea preconcebuda, que li hem de donar la volta i explicar (o millor) demostrar als nostres clients que lo nostre no és una feina qualsevol, fer de cambrer també és una professió tant digna i apassionada com una altre on tot dependrà de la il•lusió que hi posem. A més molt a prop tenim l’exemple dels nostres companys d’ofici, els cuiners, que anys enrera sel’s tenia ben poc considerats i avui en dia i per sort fer de cuiner és un prestigi a casa nostra. Tot i que en algun cas hi ha qui pot considerar que fins i tot s’en pot haver fet un gra massa.

Treballar cara el públic hom sap que no és fàcil, el nivell d’exigència és alt i no hi valen excuses. El respecte, l’amabilitat, el somriure, les paraules... són molt bones armes per combatre l’apatia, el malhumor o tant sols un mal dia.
L’experiència i el temps, també m’ha ensenyat que l’esforç, el treball i la dedicació que un hi aboca és la millor recepta per guanyar-se l’aprovació i la confiança dels clients i és aquí quan aquests deixen de ser clients i es converteixen en amics, amics que comparteixen amb nosaltres moltes estones d’oci, de plaer o de feina. A partir d’aquí ja tot és molt més fàcil i perquè no un xic màgic on fins i tot els errors passen desapercebuts.

La millor recompensa a la meva feina l’he obtinguda (a part de l’econòmica, és clar) amb la pila d’amics que he anat fent entre clients i companys en els diferents restaurants que he tingut la sort de treballar. Són ells els qui m’han ensenyat que fer de cambrer no només es un ofici sinó un plaer, el plaer de servir-los. Avui que tinc casa meva, el meu restaurant, m’agradaria animar als joves que senten vocació per aquest ofici que no s’arruguin i treballin per tirar endavant aquest ofici que a mi m’ho ha donat tot.


*Artricle publicat a La Marxa el 2004

diumenge, 2 d’agost del 2009

web www.latroballa.cat


Conjuntament amb els amics de SETUP informàtca estem treballant amb el portal a internet www.latroballa.cat esperem despres de l'estiu tenir-la del tot operativa on podreu trobar tota la informació del restaurant i les activitats que anem organitzant.

diumenge, 10 de maig del 2009

La Troballa al cuines de TV3

La Troballa ha tornat ha ser convidada al programa cuines de TV·3.
Hem presentat el pa amb tomàquet i llonganissa de tòfona, l'arròs negre cremòs, el caneló de rap i gambes.... Millor mireu els videos.

Un premi que ens agradaria conpartir amb tots vosaltres, especialment amb tots aquells que heu compartit amb nosaltres aquesta "Troballa".

dissabte, 28 de febrer del 2009

dissabte, 24 de gener del 2009

Cartes a la mare

“Haver trepitjat merda”


Estimada Mare,

Avui com de costum m’ha despertat el cant d’en Pigall que refilava des de sobre el tancat. I també com de costum m’ha costat llevar-me. Finalment i després de no sé quantes voltes he decidit posar un peu a terra. Ha estat llavors quan he sabut que tindria un mal dia!

La Mixeta havia deixat un regal de color marró fosc i textura poc agradable per ser trepitjat. Deu ser allò que en diuen “haver trepitjat merda”. El que m’havia passat no era una dita era una realitat. En vistes del dia que m’esperava no sabia si un cop netejat i perfumat el millor era tornar-me a ficar al llit i dormir vint-i-quatre hores seguides o bé alçar-me d’una revolada i començar a feinejar.

Finalment he decidit llevar-me i comprovar allò de la dita per saber fins on podia arribar la meva mala sort. He posat el cassó de la llet a escalfar. Mentre esperava he trucat a l’Arnau, l’amic de l’escola, per explicar-li el mal començament que havia tingut aquell dia. Però per variar, la nostra conversa no ha pas set d’aquelles telegràfiques, hem començat comentant el programa de televisió de la nit anterior sobre les properes eleccions. Un programa debat amb els dos caps de llista dels partits socialista i popular, els altres partits no hi eren convidats, una d’aquelles coses de la democràcia moderna que encara no entenc. D’aquí ja hem passat a una de les set-centes quaranta-vuit anècdotes de l’escola. Entre rialla i rialla, sentia de fons, un bombolleig que venia dels fogons, però no hi parava atenció fins que he sentit l’olor de cremat i és que al despistar-me parlant la llet ha anat bullint i s’ha vessat, ja et pots imaginar quin merder als fogons de la cuina. Sort que no hi eres i no m’has pogut renyar.

He esmorzat, com de costum, un parell d’ous ferrats acompanyats amb un tallet de botifarra negra i un parell de torrades aromatitzades amb all. Finalment i per no trencar la rutina, he donat una ullada al diari mentre em prenia la tassa de llet tenyida amb una mica de cafè.

Un cop netejat els fogons i el tupí i després de comprovar que ho deixava tot amb ordre i tancat, he baixat a donar menjar al bestiar i obrir les gallines com cada dia. Després he anat a l’hort per arreglar les tomaqueres. Les vaig plantar quan el fred de l’hivern va marxar, a la primera setmana d’abril tal com tu em vas ensenyar, però malauradament crec que m’han agafat la Maluria. Les fulles s’han començat a cargolar i els tomàquets sembla que vulguin tenir unes taques que no m’agraden gens. Aprofitant que el dia era seré he començat a ensulfatar-les, la veritat és que Déu n’hi do la feinada.

Saps, mentre ruixava amb aquell líquid enganxós que sortia de la bombona que m’havia penjat a l’esquena, recordava quan de petit, veia com posàveu les canyes a les tomaqueres en forma de cabanya d’indi per que s’entortolliguessin i s’enfilessin canya amunt. Jo m’imaginava que realment eren cabanyes d’indi de color verd i que m’hi posava a dins a fer el dinar mentre esperava la resta de la família que acabes de feinejar. Eren realment pel·lícules, com tu deies, que m’imaginava al meu caparronet, però que realment m’ajudaven a passar l’estona i per què no, potser, a ser més feliç. No feia cap mal ni molestava a ningú, al cap i a la fi, només feia el que ens deia la Glòria, aquella mestra de tercer, quan volia que li fessim una redacció i per excusa li dèiem que no sabien què escriure.

De cop i encara no entenc com, el cel s’ha anat tapant i ha caigut un ruixat d’aquells que hi van de debò. Em sembla que en diuen una pluja d’estiu però jo en dic mala sort. Encara serà veritat allò d’“haver trepitjat merda”. Tot el dia feinejant per res.

Mentre mirava darrera la finestra com queia aquella maleïda plujota, el cap no parava de donar-me voltes i la ràbia que sentia anava creixent al veure com l’aigua diluïa tot el meu esforç i treball. Cada gota que queia, era com una espina d’odi que es clavava en aquesta maleïda feina de pagès que m’havia estat imposada pel destí de l’herència familiar. D’acord!, maleïda ho era per mi. Potser si no m’hagués estat imposada em seria molt més suportable, fins i tot i encara que em costi de creure, potser m’hauria agradat això de fer de pagès. No em facis cas, avui no ha estat el meu millor dia i tot ho veig negre.

Al vespre, quan el sol ja havia caigut del tot darrere el turó que es veu des de la cuina he començat a preparar-me una mica de sopar. No és que tingués massa gana però si que em venia de gust entaular-me i prendre’m una copeta de vi. Mentre pensava que em faria, i sense poder evitar-ho, m’ha tornar a sorgir la idea de convertir la masia en un restaurant. M’agradaria muntar un restaurant, on es reivindiqués el producte de la terra, amb una cuina de mercat i de temporada, fins i tot que ajudes a projectar els productes autòctons de la comarca, cap a les comarques veïnes. Ja sé que penses que és una bogeria!. Però què vols fer-hi? M’he distret preparant-me un bon sopar.

No sé si t’ho hauria d’explicar, segur que pensaràs que soc beneit. He agafat les tovalles de fil que ens va regalar la tieta Cristina, he parat la taula i no de qualsevol manera. He baixat i he collit un clavell vermell i un altre dels blancs que vaig plantar a la banda dreta de l’era per posar de centre de taula. Els he posat dins un gerro d’aigua, he tret una copa de cristall per poder degustar bé el vi i fins i tot he posat música jazz per acompanyar l’àpat. He començat amb una amanida de formatge amb cireres (unes cireres que per cert, eren del teu cirerer preferit i que mai vas deixar que talléssim). El formatge era un madurat de cabra elaborat artesanament que vaig comprar a una paradeta, de la plaça, un dia de mercat. L’he amanida amb una vinagreta amb oli d’arbequina i vinagre agredolç, la veritat és que era boníssima. De segon he fet una llaminera de porc farcida amb rossinyols i salsa de ratafia. A més, ho he acompanyat tot amb un parell de copes de vi negre de Capçanes de mitja criança que m’ha acabat de treure el mal humor que duia. De postres he agafat uns maduixots que tenia a la nevera els he escapçat i amb l’ajuda d’un ganivet de punxa els he buidat i els he omplert amb la mica de crema catalana que tenia del diumenge. He posat un llitet de nata al plat, els he posat al damunt i els he cremat amb un polsim de sucre moreno. Ummmmm deliciós !!!!

Ja t’he dit que no ho he pogut evitar, però per una estona, m’he sentit cuiner, cambrer i client del meu propi restaurant.

No pateixis mare! que recordo perfectament la promesa que et vaig fer. Seguiré fent de pagès i no marxaré a treballar a cap restaurant. Però m’has de permetre somiar en allò que m’atrau, encara que això em pugui donar la sensació que traeixo la meva mare estimada.

Finalment i tal com m’ha anat el dia, sinó hagués estat per aquesta festa que m’he muntat per sopar, crec que el millor hagués estat la primera opció i seguir dormint vint-i-quatre hores seguides més. Però he volgut comprovar la dita! Ai aquesta curiositat juvenil! estaràs pensant. En fi vaig a dormir, demà serà un altre dia.


*3º Premi en el concurs de relats gastronomics de la web gastronomiaalternativa.com